Per exemple, se'ns explica que els indis nord-americans creuen que dibuixant la figura d'una persona a la sorra, a l'argila o a les cendres, i també considerant qualsevol objecte com si fos el seu cos, i després clavant amb una estaca afuada o fent-li qualsevol altre dany, infligiran una lesió corresponent a la persona representada. Quan un indi ojebway desitja fer mal a algú, fa una imatge petita de fusta de el seu enemic i li clava una agulla al cap o al cor, o li dispara una fletxa, creient que quan punxa o forada la imatge del seu enemic, en el mateix instant, aquest patirà un dolor terrible en la part corresponent del seu cos, i quan intenta matar de manera efectiva, crema o enterra el ninot, pronunciant mentre ho fa certes paraules màgiques. Els indis del Perú modelen figuretes de sèu barrejat amb gra, mirant que s'assemblin el màxim possible a les persones que odien o temen, i després cremen les efígies en el camí per on les suposades víctimes hauran de passar. Donen a aquesta operació el nom de cremar la seva ànima.
Després de la setena nit, es crema del tot la figura; la víctima morirà. És evident que en aquest malefici es combinen els principis de la màgia homeopàtica i de la contaminant, car el ninot està fet a imatge, en certa manera, de l'enemic, i conté materials que han estat en contacte amb ell, principalment les seves ungles, pèl i saliva. Una altra forma d'embruixament malai, que recorda més estretament la pràctica dels ojebway, és fer, amb cera d'una rusc abandonat, una figura d'un peu de longitud, representant l'enemic mort; després es punxen els ulls de la imatge i l'enemic queda cec; es fereix l'estómac i emmalalteix; es punxa el cap i sent mal de cap; es forada el pit i emmalalteix del pit. Si es vol matar l'enemic sigui com sigui, es travessa la seva imatge del cap als peus, se l'amortalla com si fos un cadàver, es resa sobre ella com si s'estigués resant per un mort i després se l'enterra enmig del camí per on l'enemic ha de passar. A fi que la seva sang no caigui sobre el propi cap, s'ha de dir:
Jo no sóc qui l'està enterrant: és Gabriel qui l'està enterrant.
D'aquesta manera, la culpabilitat del crim recaurà sobre les espatlles de l'arcàngel Gabriel, que està molt més capacitat per suportar aquest pes.
Si la màgia homeopàtica o imitativa, utilitzant les figuretes, s'ha practicat sovint amb el rancorós propòsit de llançar fora d'aquest món a la gent detestable, també, encara que més rarament, s'ha empleat amb la bona intenció d'ajudar a entrar-hi a unes altres. És a dir, s'ha fet servir per facilitar el naixement i aconseguir la gravidesa de les dones estèrils. Així, entre els batakos de Sumatra, quan una dona estèril desitja arribar a ser mare, farà en fusta una figura de nen i se la col·locarà a la falda, creient que això la conduirà al compliment dels seus desitjos.
A l'arxipèlag Babar, quan una dona desitja tenir una criatura, prega a un home que sigui pare de nombrosos fills que resi per ella a Upulero, l'esperit del sol. Fan un ninot de cotó vermell, que la dona sosté en els seus braços com si l'estigués alletant. Després, el pare prolífic agafa una gallina per les potes i apropant-la al cap de la dona, crida: "Pren aquesta au, oh Upulero!, i beneeix que baixi una criatura, t'ho prego i suplico. Permet que vingui una criatura i la reculli a les meves mans i en la meva falda ". Dit això, pregunta a la dona: "Ha arribat ja la criatura?" I ella respon: "Sí, i ja està mamant." Llavors, sosté l'au sobre el cap del marit i mussita algunes paraules. Finalment, maten a l'au i, juntament amb una mica de betel, la col·loquen en el lloc de la casa destinat als sacrificis domèstics. Acabada la cerimònia, corre pel llogaret la notícia que la dona ha donat a llum i les amistats vénen a la casa per felicitar-la. Aquí la simulació del naixement d'un nen és simplement un ritual màgic, designat per assegurar per mitjà de la imitació o la pantomima que realment naixerà una criatura, i s'intenta ajudar a l'eficàcia del ritu mitjançant l'oració i el sacrifici. Per dir-ho així, la màgia està barrejada i reforçada en aquest cas amb religió.
Entre alguns dels dayakos de Borneo, quan una dona té un part laboriós, criden a un bruixot, que intenta facilitar el part per la manera racional de manipular en el cos de la partera i, mentre tant, un altre bruixot, fora de la cambra, s'esforça a obtenir el mateix objectiu per mitjans que nosaltres considerem totalment irracionals. En efecte, fa de partera: amb una tela enrotllada al cos, subjecta una pedra gran que representa el nen en la matriu i, seguint les instruccions que li crida el seu col·lega des del lloc de l'escena real mou el suposat nadó sobre el seu cos imitant exactament el moviment del part veritable, fins que aquest neix.
El mateix principi de simulació que agrada tant als nens ha portat d'altres pobles a l'ús de la simulació del naixement com una forma d'adopció i com un procediment per ressuscitar a qui se suposa que havia mort. Si una persona simula el naixement d'un fill, encara que sigui un home barbut, sense una sola gota de la sang d'aquella a les venes, llavors, segons el criteri de la filosofia i la llei primitives, el noi o l'home és realment el seu propi fill en tots sentits. Així, ens explica Diodoro que quan Zeus va persuadir a la seva gelosa dona Hera per tal que afillés a Hèrcules, la deessa es va ficar al llit i abraçant al corpulent heroi contra el seu ventre, el va empènyer per sota de la seva roba i li va deixar caure a terra, imitant un veritable part; l'historiador afegeix que en els seus temps es practicava pels bàrbars el mateix mitjà per adoptar criatures. En els nostres dies es diu que encara s'usa així entre els turcs de Bòsnia i de Bulgària. quan una dona desitja afillar a un noi, li traurà o empenyerà per entre
les seves robes: des de llavors serà mirat sempre com el seu veritable fill i heretarà tots els béns dels seus pares adoptius.
Entre els berawans de Sarawak, quan una dona vol adoptar a una persona ja adulta, sigui home o dona, es reuneix molta gent per celebrar una festa. La mare adoptiva, asseguda davant el públic sobre un seient alt amb faldons, permet que la persona adoptada s'arrossegui des del darrere i entre les seves cames. Tan aviat com apareix per davant d'elles, la colpegen amb els capolls perfumats del palmell d'areca i la lliguen a la dona. Després mare i fill o filla adoptius, així lligats junts, caminen fins al fons de la casa i tornen una altra vegada a la vista dels espectadors. El vincle establert entre ells dos per aquesta imitació gràfica del part és molt estret; una ofensa comesa contra un fill adoptiu es reconeix com a més greu que la feta a un fill veritable.
A la Grècia antiga, si s'havia suposat erròniament que un home absent s'havia mort i ja se li havien fet els rituals fúnebres, quan es detectava el seu retorn era tractat com si fos un mort per a la societat fins que hagués passat per la cerimònia de néixer una altra vegada. El feien passar per l'entrecuix d'una dona i després el rentaven i el vestien amb mantellines i el lliuraven a una dida. Fins que no s'executava amb tot detall la cerimònia, no podia relacionar-se lliurement amb la gent. En semblants circumstàncies, a l'Índia antiga, l'home a qui s'havia suposat mort havia de passar la primera nit de la seva tornada en una tina plena d'aigua greixosa; mentre estava assegut i amb els braços creuats, tancats els punys i sense pronunciar paraula, a semblança d'una criatura a la matriu, s'executaven sobre ell tots els sagraments que s'acostumaven a fer a una dona prenyada. Al matí següent sortia de la tina i passava un cop més per tots els sagraments que va tenir en la seva joventut i especialment el casaven amb una dona o li tornaven a casar amb la seva pròpia esposa amb la deguda solemnitat.
Un altre ús benèfic de la màgia homeopàtica és la cura o prevenció de malalties. Els antics hindús executaven una complicada cerimònia, basada en ella, per curar la icterícia. La seva tendència principal era relegar el color groc cap a éssers i coses grogues, com ara el sol, a les que pròpiament pertany, i procurar al pacient un saludable color vermell d'una font vigorosa i vivent, principalment un toro vermellós. Amb aquesta intenció, un sacerdot recitava el següent conjur: "Fins al sol pujarà la teva recança i la teva icterícia, en el color del bou vermell t'embolicarem. T'embolicarem en matisos vermells per tota una llarga vida. Que quedi aquesta persona il·lesa i lliure del color groc! T'embolicarem en totes les formes i totes les forces de les vaques, la deïtat de les quals és Rohini i que a més són vermelles (rohinih). Dins de les cacatues, dins dels tords posarem el teu grogor i a més a la palleta dauradeta d'inquieta cua posarem la teva grogor." Mentre pronunciava aquestes paraules, el sacerdot, a fi d'infondre el matís rosat de la salut en el cítric pacient, li anava donant a beure aigua en la qual havien llençat pèls d'un toro vermell; abocava aigua sobre el llom del animal i li feia beure al malalt de la que s'escorria; el sentava sobre una pell de brau vermell i el lligava amb un tros d'ella. Després, amb el designi de millorar el seu color expulsant completament el tint groc, procedia a empastifar-lo de cap a peus amb unes farinetes fetes de cúrcuma (una planta groga), el feia jeure al llit i subjectava als peus d'aquesta, mitjançant una corda groga, tres ocells, a saber, una cacatua groga, un tord i un dauradet. Després anava abocant aigua sobre el pacient, rentant el fang groc, convençut que la icterícia marxaria a les aus lligades. Després de fet això, i per donar una rematada ufanosa a la seva complexió, agafava alguns pèls de bou vermell, els embolicava en un full daurat i els enganxava a la pell del malalt.
Els antics creien que si una persona amb icterícia mirava amb atenció a un pioc salvatge i l'au fixava la seva vista en ella, quedava curada de la malaltia. "Tal és la naturalesa -diu Plutarc- i tal el temperament d'aquesta au que extreu i rep la malaltia que surt com un corrent per mitjà de la vista ". Era tan coneguda entre els ocellaires la valuosa propietat d'aquestes aus que quan tenien alguna per a la venda, la guardaven curosament coberta, per temor que algun ictèric la mirés i es guarís gratis. La virtut del au no era al color del seu plomatge, sinó en els seus grans ulls daurats que, com és natural, extreien la grogor de la icterícia. Plini ens parla d'una altra au, o potser la mateixa, que els grecs anomenaven "icterícia", perquè si una persona ictèrica la mirava, la seva malaltia desapareixia per passar a l'au. També esmenta una pedra que suposaven curava la icterícia a causa que els seus matisos recorden els d'una pell ictèrica.
Un dels grans mèrits de la màgia homeopàtica rau en permetre que la curació sigui executada en la persona del doctor en comptes de la del seu client, el qual queda alleujat de tot perill i molèstia mentre veu al metge patir tot el dolor. Per exemple, els pagesos de La Perche, a l'actual França, tenien la impressió que els espasmes prolongats del vòmit són efecte de la caiguda de l'estómac, per haver-se despenjat, segons diuen ells, i d'acord amb això, criden a un pràctic en aquestes qüestions perquè torni l'òrgan al seu lloc propi. Després d'escoltar els símptomes, el pràctic es lliura a les més espantoses convulsions amb el propòsit de desenganxar el seu propi estómac. Havent tingut èxit en l'esforç, torna de seguida a penjar el seu estómac amb una altra sèrie de contorsions mentre el pacient
experimenta el corresponent alleujament; preu, cinc francs.
Amb un mètode similar, un metge dayako, requerit per un malalt, es jeu a terra i pretén estar mort, i, suposant-lo així, se'l tracta com correspon a un cadàver, embolicant-lo en estoretes, traient-lo de la casa i estenent-lo a terra. Passada una hora, els altres fetillers el desemboliquen de les seves cobertes i retornen la vida al pretès mort; segons es va recuperant, suposen que el seu estat de salut millora i també el del malalt.
En els principis de la màgia homeopàtica es fonamenta el guariment d'un tumor prescrit per Marcelo de Bordeus, metge de la cort de Teodosi I, a la seva curiosa obra sobre medicina. Diu així: "Preneu-vos una arrel de revetlla, talleu-la per la meitat i pengeu una part al voltant del coll del pacient i l'altra damunt el foc de la xemeneia. Conforme va assecant-se l'arrel entre el fum de la llar, va assecant-se el tumor fins a desaparèixer. Si després el pacient és ingrat per al bon metge, el guaridor pot venjar-se molt fàcilment només llançant la revetlla a l'aigua, ja que, a mesura que l'arrel absorbeix una altra vegada la humitat el tumor es reprodueix ". El mateix escriptor recomana que si s'està molest per alguna erupció de l'acne, s'aguaiti la caiguda d'una estrella i en aquell moment precís en què l'estrella corre encara pel cel, es refreguin ràpidament els grans amb la primera tela que es trobi a mà. De la mateixa manera que les estrelles cauen del cel, així cauran els grans de l'acne del cos, però haurà de tenir el pacient molt de compte de no refregar-se amb la mà nua, ja que els grans passarien a la mà.
D'altra banda, la màgia homeopàtica, i en general la simpatètica, tenen un paper important en les precaucions que el caçador o el pescador pren per assegurar-se una abundant provisió d'aliments. Segons la màxima que diu que"el semblant produeix el semblant", ell i els seus companys fan moltes coses imitant deliberadament allò que volen aconseguir i, en canvi, eviten altres amb cura per la seva semblança més o menys imaginaria amb les que serien un desastre si es realitzessin.
Enlloc es porta la teoria de la màgia simpatética més sistemàticament a la pràctica per a la protecció del proveïment d'aliments que a les poc hospitalàries regions de l'Austràlia central. Allí les tribus es divideixen en un nombre de clans totèmics, cadascun dels quals s'encarrega del deure de multiplicar el seu tòtem per al benestar de la comunitat, per mitjà de cerimònies màgiques. La majoria dels tòtems són animals i plantes comestibles i el resultat general que creuen aconseguir amb aquestes cerimònies és el de proveir a la tribu d'aliments i altres coses necessàries. És freqüent que els ritus consisteixin en una imitació dels efectes que la gent vol produir; en altres termes, la seva màgia és homeopàtica o imitativa. Així, entre els warramunga, el cap del tòtem cacatua blanca procura la multiplicació de les cacatues blanques tenint a la mà una figura de l'au i imitant els seus crits roncs. Entre els Arunta, els homes del tòtem larva del witchetty executen cerimònies per multiplicar la larva que els altres membres de la tribu acostumen a menjar. Una d'aquestes cerimònies és una escena en què es representa a l'insecte perfecte sortint del capoll de la crisàlide: formen una llarga i estreta construcció de brancatge que imita el capoll de la crisàlide i dins d'ell, asseguts, uns quants homes que tenen per tòtem a la larva entonen al·lusions a l'insecte en els diferents moments de la metamorfosi. Després van emergint de l'estructura arraulits i, a mesura que van sortint, canten a l'insecte que emergeix de la seva crisàlide. Es creu que això multiplica el nombre de larves. També, a fi de multiplicar els emús, que són un important article comestible, els homes del tòtem de l'emú dibuixen damunt la terra la sagrada figura del seu tòtem, especialment les parts de l'emú que més els agrada menjar, com les que contenen greix i els ous. Els homes s'asseuen al voltant del dibuix i canten. Després els actors, portant uns barrets que representen el coll llarg i el cap petit dels emús, imiten l'aparença de l'au quan mou el cap en totes direccions.
Els indis de la Colòmbia Britànica viuen principalment de la pesca, abundant en el seu mar i en els seus rius. Si els peixos no arriben a l'estació que els pertocaria i els indis estan famolencs, un bruixot mootka fabrica la imatge d'un peix nedant i la submergeix a l'aigua en la direcció en què és més freqüent l'arribada dels peixos. Aquesta cerimònia, acompanyada d'una oració per cridar la pesca, aconseguirà que aquesta arribi amb celeritat. Els illencs de l'estret de Torres, que separa Austràlia de Nova guinea, usen models de vaques marines i de tortugues per atreure-les amb encanteris. Els toradjas del centre de l'illa indonèsia de Cèlebes creuen que les coses de la mateixa classe s'atrauen mútuament pels esperits que habiten en elles o per l'èter vital. A causa d'aquesta creença, pengen a casa maixelles de cérvols i de senglars amb l'objectiu que els esperits que animen aquests ossos atreguin als seus congèneres a la ruta del caçador. A l'illa de Nias, a Sumatra, quan ha caigut un senglar en el parany preparat per caçar-lo, en treure-l d'allí li freguen el llom amb nou fulles caigudes, no arrencades, creient que de la mateixa manera que les fulles han caigut de l'arbre, així també cauran en el parany altres nou senglars. A les illes de les Índies Orientals, Saparoea, Haroekoe i Noessa Laut, quan un pescador es proposa col·locar un aparell de pesca al mar, fa una mirada al seu voltant cercant un arbre amb els fruits molt picotejats pels ocells i, en veient-lo, talla una branca forta i la converteix en l'estaca principal per fixar el seu aparell; ell creu que de la mateixa manera que l'arbre atreia moltes aus a la seva fruita, així també la branca tallada d'aquest arbre atraurà molt peix a la seva trampa.
Les tribus occidentals de la Nova Guinea Britànica sovintegen la següent fetilleria per ajudar al caçador a capturar amb arpons vaques marines o tortugues: col·loquen en el forat del mànec de l'arpó on s'encaixa un escarabat petit dels que es troben en els cocoters. Igual que l'insecte s'enganxa a la pell de l'home, ells suposen que l'arpó es clavarà a la vaca marina o a la tortuga. Quan un caçador cambodgià comprova que les seves xarxes no han agafat res, es despulla, s'allunya una mica i fent ziga-zagues es deixa caure a la xarxa com si no l'hagués vist; deixant-se capturar en ella, es posa a cridar: "Ai! Què és això? Tinc por d'haver quedat enxampat!". Després queda convençut que de ben segur alguna cosa caurà a la seva xarxa. Una pantomima de la mateixa espècie ha estat representada i es recorda entre els muntanyencs d'Escòcia. El Reverend James MacDonald, ara pastor protestant de Reay de Caithness, ens explica que en la seva joventut, quan anava a pescar amb els seus companys a l'estany Aline i els peixos trigaven molt en picar, acostumaven fingir la pesca, com si fos un peix, d'un dels seus companys, a qui llançaven prèviament a l'aigua. Després de l'acte, començaven a picar les truites o els silloch, una mena de bacallà de dors negrós, segons que la barca estigués en aigües dolces o salades. Abans d'anar a parar trampes per caçar martes, un indi carrier dorm tot sol dotze nits seguides davant una foguera, amb el coll oprimit per una vareta. Això causarà, naturalment, que l'estaca de la seva trampa caigui també sobre el coll de la marta.
Entre els galelarencs que viuen en un districte del nord de la gran illa d'Halmahera, a l'oest de Nova Guinea, hi ha la pràctica d'introduir-se a la boca la bala amb que es carregarà després el fusell. Fer això és pràcticament menjar-se la caça que serà blanc de la bala, i a més així no serà possible errar el blanc. Mentre un malai espera el resultat d'haver posat l'esquer a la trampa per a cocodrils, té la prevenció, al menjar el seu "curri", de començar empassant-se tres grapats seguits d'arròs, perquè això ajuda l'esquer a escórrer per la gola del cocodril amb més facilitat. També té bona cura de no treure cap os del seu "curri", doncs, com ell diu, és clar que llavors l'estaca punxeguda on té etzibat l'esquer podria sortir-se de manera semblant i el cocodril marxaria amb l'esquer. Per això, en aquestes circumstàncies el caçador prudent, abans de començar el seu menjar, procura que algú altre tregui els ossos del seu "curri" per evitar que arribi el moment d'haver d'escollir entre empassar-se els ossos o que el cocodril s'escapi.
Aquesta última regla és un exemple de les coses que el caçador ha d'evitar per no espatllar la seva bona sort, seguint la creença que "allò semblant produeix allò semblant", donat que s'ha observat que el sistema de màgia simpatètica no es compon només de preceptes positius; comprèn també un gran nombre de preceptes negatius o prohibicions. Diu no solament el que cal fer, sinó també el que no s'ha de fer. Els preceptes positius són els encanteris; els preceptes negatius són els tabús. En realitat, la doctrina completa del tabú o, almenys, una gran part, sembla ser només una aplicació especial de la màgia simpatètica i de les seves dos grans lleis de la semblança i del contacte. Encara que aquestes lleis certament no siguin formulades en aquestes paraules i ni tan sols siguin concebudes en abstracte pel salvatge, són implícitament cregudes per ell com a reguladores del curs de la naturalesa i independents de la voluntat humana. Ell pensa que si obra en cert sentit, s'esdevindran certes conseqüències inevitables en virtut d'una o altra d'aquestes lleis, i si li sembla que aquestes conseqüències poden ser desagradables o perilloses, naturalment tindrà cura d'evitar-les, deixant d'actuar d'aquesta manera. En altres paraules, s'abstindrà de fer el que, d'acord amb les seves nocions equivocades de causa i efecte, ell creu falsament que podria fer-li mal. En una paraula, observa un tabú. Així, el tabú és fins aquí una aplicació negativa de màgia pràctica.
La màgia positiva o fetilleria diu: "Fes això per tal que esdevingui això altre". La màgia negativa o tabú, en canvi, diu: "No facis això per evitar que passi això altre". El propòsit de la màgia positiva o fetilleria és el de produir un esdeveniment que es desitja; el propòsit de la màgia negativa o tabú és el d'evitar el succés que es tem. Tanmateix, ambdues conseqüències, la desitjable i la indesitjable, se suposen produïdes d'acord amb les mateixes lleis de la semblança i del contacte. I així com la conseqüència desitjada no és en realitat produïda per l'observança d'una cerimònia màgica, tampoc ho és la temuda per la violació d'un tabú. Si el suposat dany es realitzés sempre seguint a la violació del tabú, aquest no seria sinó un precepte de moral o de sentit comú. No és tabú dir: "No posis la mà al foc"; és un dictat del sentit comú, ja que l'acte prohibit comporta un dany real, no imaginari. Resumirem que els preceptes negatius que anomenem tabús són exactament tan vans i fútils com els preceptes positius que anomenem bruixeria. Les dues coses són tan sols els costats o pols oposats d'una gran errada, una concepció equivocada de l'associació d'idees. En aquesta gran fal·làcia, el pol positiu és la bruixeria i el negatiu el tabú. Donant el nom general de màgia teòrica i pràctica a la totalitat del sistema erroni, podem definir el tabú com l'aspecte negatiu de la màgia pràctica. Posem-ho gràficament en el següent quadre:
MÀGIA SIMPATÈTICA
MÀGIA
TEÒRICA PRÀCTICA
(La màgia com a pseudo ciència) (La màgia com a pseudo art)
| |
Màgia positiva Màgia negativa
o fetilleria o tabú
Hem fet aquestes observacions sobre el tabú i les seves relacions amb la màgia perquè volem donar alguns exemples de tabús observats per pescadors, caçadors, etc., i desitgem demostrar que aquests exemples cauen sota el dictat de la màgia simpatètica, essent solament casos particulars d'aquesta teoria general. Tenim, per exemple, que entre els nois esquimals és prohibit jugar a jocs de mans i cordills, doncs si ho fessin podria succeir que, sent ja adults s'enredessin a la corda de l'arpó. En aquest exemple el tabú és clarament una aplicació de la llei de semblança, base de la màgia homeopàtica; com els dits de la criatura s'enreden a la corda en jugar, així s'enredarien a la corda de l'arpó quan, ja home, cacés balenes. També entre els huzuls, de les muntanyes dels Carpats, la dona d'un caçador no filarà mentre el seu marit menja, en cas contrari, la caça donarà moltes voltes, com el fus, i el caçador no donarà en el blanc. També aquí es mostra clarament el tabú derivat de la llei de semblança.
De manera similar, en la majoria dels llocs de la Itàlia antiga estava prohibit per llei que les dones filessin mentre caminaven pels camins o fins-i-tot que portessin visibles els fusos, donat que tals actes es creien perjudicials per a les messes. Probablement la idea era que les rotacions del fus farien retorçar les canyes del gra, que no creixerien alçades. De la mateixa manera, entre els ains de l'illa Sakhalín, una dona embarassada no ha de filar ni retorçar cordes a partir dels dos mesos abans del part, donat que si ho fes, les entranyes de la criatura s'enredarien de manera semblant a les cordes. Una raó semblant és la que ocasiona que a Bilaspore, districte de l'Hindustan, quan els homes principals d'un llogaret es reuneixen en consell, ningú doni voltes al fus, ja que es suposa que si s'esdevingués, la discussió, a semblança del fus, derivaria en un cercle viciós que mai podria desembolicar-se. En algunes de les illes de les Índies Orientals, ningú que arribi a la casa d'un caçador quedarà indecís a la porta abans d'entrar; si ho fa, de la mateixa manera ho farà la caça, aturant-se davant de la trampa i tornant-se'n en lloc de quedar enxampada. Per una raó semblant, entre els toradis de la zona central de Cèlebes és regla que ningú se situï o s'aturi a l'escala d'una casa on hi ha una dona embarassada; això retardaria el naixement de la criatura.
En diverses parts de Sumatra a la dona que es troba en tal estat se li prohibeix detenir-se en la porta o en l'esglaó de l'escala, sota pena de patir un part difícil per haver descuidat imprudentment una precaució tan elemental. Els malais ocupats en la cerca de la càmfora mengen els seus aliments secs i
tenen cura de no polvoritzar la sal grossa. La raó és que la càmfora es troba en forma de petits grans dipositats a les esquerdes dels troncs dels camforers. En conseqüència, el malai troba evident que si, mentre busquen la càmfora, mengessin els seus aliments amb sal fina, trobarien la càmfora polvoritzada; en canvi, si els assaonen l'aliment amb sal grossa, els grans de càmfora també seran gruixuts. Els cercadors de càmfora de Borneu fan servir com a plat per al menjar la beina coriàcia de la base del full del palmell de Penang i durant tot el temps que dura l'expedició deixen aquest plat sense rentar, tement que si ho fessin, la càmfora es podria dissoldre i desaparèixer de les esquerdes dels arbres. Sens dubte pensen que al rentar els seus plats es rentarien els cristalls de càmfora, i desapareixerien dels arbres on són adherits.
El producte més important d'algunes parts de Laos, província de Siam, és la laca, goma resinada traspuada per un insecte vermell col·locat a mà sobre les branques tendres dels arbres. Tots els que s'ocupen de la tasca de recol·lectar aquesta goma s'abstenen de rentar-se, especialment el cap, per por que, en treure els paràsits dels seus cabells, es desprenguin els altres insectes de les branques. Un indi "peus negres" que ha posat un parany per a àligues i està a l'aguait, no menja en absolut baies de gavarrera, ja que argumenta que si ho fes i una àliga s'acostés al seu parany, les baies en el seu estómac produirien picors a l'animal, de manera que resultaria que, en lloc d'empassar-se l'esquer, es dedicaria a gratar-se. Seguint aquesta línia de pensament, el caçador d'àligues s'absté de fer servir alenes si ha de reparar els seus aparells de caça, donat que te molt clar que si es punxa amb el punxó, les àligues li clavaran les seves urpes. La mateixa conseqüència terrible es produiria si les dones i els nens de casa utilitzessin les alenes, mentre ell ha sortit a caçar àligues, i per això és prohibit gestionar aquestes eines en la seva absència, tement que puguin originar un perill mortal.
Entre els tabús guardats pels salvatges, no n'hi ha de més nombrosos o importants que les prohibicions de menjar certs aliments, i es pot demostrar que moltes d'aquestes prohibicions deriven de la llei de semblança i són, per tant, exemples de màgia negativa. Igual que el salvatge menja molts animals o plantes per adquirir certes qualitats desitjables de les que suposa estan dotats, evita menjar-ne d'altres per por d'adquirir certes altres qualitats indesitjables de les que creu que es troben infectats. Menjant els primers, practica màgia positiva; abstenint-se dels darrers, practica màgia negativa. Trobarem després abundants exemples de la màgia positiva i aquí donarem alguns de la màgia negativa o dels tabús. Així, a Madagascar es prohibeix als soldats menjar certs aliments per una veritable por, fonamentada en el principi de la màgia homeopàtica, a incorporar algunes perilloses o indesitjables propietats que s'atribueixen a aquests menjars; per això no poden menjar eriçó, "donat que es tem d'aquest animal seva propensió a enrotllar-se com una pilota quan està alarmat, condició de tímid encongiment que adquirirà qui el consumeixi". Tampoc cap soldat menjarà genoll de bou, per no debilitar-se els genolls com passa amb els bous i quedar inhabilitat per a les marxes. A més, el guerrer evitarà menjar gall que hagi mort en baralla ni cap cosa que hagi estat mort o ferida amb llances; ni a casa es matarà cap animal mascle mentre ell estigui guerrejant. Doncs troben evident que si es consumeix un gall mort en una baralla, ell morirà en el camp de batalla; que si ingereix un animal mort per llança, ell també serà mort o ferit amb una llança, i que si a casa matessin un animal mascle durant la seva absència, també ell seria mort de manera semblant i fins-i-tot potser en el mateix moment. Finalment, el soldat malgaix de Madagascar evitarà menjar ronyons, ja que en el llenguatge malgaix la paraula ronyó és la mateixa que "tret" i segurament rebrà un tret si
menja ronyons.
El lector haurà observat que en alguns dels esmentats exemples de tabús es dóna per suposat que la influència màgica opera a distàncies considerables; així, entre els indis "peus negres" tenen prohibit utilitzar alenes o punxons les dones i nens de la família del caçador d'àligues durant les seves marxes de caça, sota l'amenaça que sigui atacat per les àligues el pare o el marit absents. Tampoc es sacrificarà cap animal mascle a la casa d'un soldat malgaix mentre estigui a la guerra, davant el temor que la matança de l'animal impliqui la de l'home. Aquesta creença en la influència simpatètica recíproca entre persones i les coses a distància és essencialment màgica. Siguin quins siguin els dubtes que pugui tenir la ciència sobre les possibilitats d'actuació a distància, la màgia no les té: la fe en la telepatia és un dels seus primers principis. Un modern creient en la influència a distància d'una ment sobre una altra no trobaria dificultat en convèncer a un salvatge; el salvatge ho creu d'antic i, el que és més, actua en aquesta creença amb una lògica perseverant que no té paral·lel encara en el seu civilitzat germà, almenys que nosaltres sapiguem. El salvatge està convençut, no només que les cerimònies màgiques afecten persones i coses llunyanes, sinó que pensa que els actes més senzills de la vida diària poden també fer-ho de la mateixa manera. Per això, en les ocasions importants, la conducta dels amics i dels parents distants sol regular-se per un codi de regles més o menys complicat i la inobservança del mateix per les persones a qui obliga es creu que pot comportar la desgràcia i fins-i-tot la mort dels absents. En particular, quan una partida d'homes ha sortit a caçar o a barallar-se, és freqüent que els seus cercles pròxims facin a casa certes coses i s'abstinguin de fer certes altres per tal de garantir l'èxit i la seguretat personal dels caçadors o guerrers absents. Donarem ara aquí uns quants exemples de tots dos aspectes, positiu i negatiu, de la telepatia màgica.
Quan un caçador d'elefants de Laos surt de caça, adverteix a la seva dona perquè no es talli els cabells ni es posi olis al cos durant la seva absència, ja que si es talla els cabells, l'elefant trencarà els llaços i si ella s'engreixa el cos, l'elefant se li escorrerà. Quan en un llogaret dayaka els habitants surten a la selva a caçar senglars la gent que es queda en el poblat no tocarà aigua ni greix amb les mans durant l'absència dels seus amics; si ho fessin, els caçadors tindrien els "dits llardosos" i en aquestes condicions la presa se'ls escorreria d'entre les mans.
Els caçadors d'elefants de l'Àfrica Oriental creuen que si les seves dones els són infidels durant la seva absència, això donarà poder als elefants sobre els seus perseguidors, que seran morts o ferits per aquesta causa i, per això mateix, si un caçador s'assabenta de la mala conducta de la seva dona, abandona la caça i torna a la seva llar. Si una caçador wagogo té mala sort o és atacat per un lleó, ho atribuirà a la mala conducta de la seva dona i retornarà a casa molt enfellonit. Quan ell està caçant, ella no ha de permetre que ningú passi per la seva esquena ni romangui de peu davant seu mentre està asseguda, i ha de dormir de cap per avall. Els indis moxos de Bolívia creien que si la dona d'un caçador cometia infidelitat en la seva absència, aquell seria mossegat per una serp o un jaguar. Segons això, si tal accident s'esdevingués, era segur que implicava el càstig i sovint la mort de la dona, fos innocent o culpable. Un pescador aleuta de llúdrigues marines pensa que no podrà matar un sol animal si durant la seva absència és infidel la seva dona o impúdica la seva germana.
Els indis huicholes de Mèxic consideraven com uns semidéus a una varietat de cactus que produeixen a qui els menja una mena d'èxtasi. Aquesta planta no es criava al seu país i els homes havien d'anar a buscar-la tots els anys, fent un viatge de quaranta-tres dies. Mentre els homes estaven de viatge, les dones contribuïen a la seguretat dels marits absents no caminant mai de pressa i molt menys corrent. També procuraven assegurar amb la seva conducta els beneficis en forma de pluges, de bones collites, etc, que confiaven obtenir de la missió sagrada. Amb aquesta intenció s’imposaven les restriccions més severes, similars a les viscudes pels seus marits. Durant el temps que passava fins que no es celebrava el festival del cactus, no es rentaven ni elles ni ells, excepte en certes ocasions, i només amb l'aigua freda del país distant on creixia la planta sagrada. També dejunaven molt, menjaven sense sal i estaven obligades a la més estricta continència. Qui desobeís aquestes lleis era castigada amb malalties. I el que és pitjor, comprometia el resultat que tots s'esforçaven en assolir. Salut, sort i vida s'aconseguien recollint el cactus, la carbassa del deu del foc: considerant que el foc pur no podia beneficiar a qui era impur, homes i dones, no només mantenien la castedat en tot aquest temps, sinó que també s'havien de purgar les taques dels seus pecats anteriors. Per això, quatre dies després de marxar, els homes reunien a les dones per confessar a l'avi foc amb quins homes havien tingut amors, des de la seva infantesa fins a l'actualitat. No en podien ometre ni un de sol, perquè llavors els recol·lectors absents no podrien aconseguir ni un sol cactus. Així, per refrescar els seus records, es preparava una corda amb tants nusos com amants havien tingut i anaven amb ella al temple, on situades davant el foc, anaven mencionant en veu alta nom rere nom dels homes que indicava la seva corda. Una vegada conclosa la seva confessió, llençaven la corda al foc i quan el déu l'havia consumida mitjançant les seves flames pures, els seus pecats quedaven oblidats i elles marxaven en pau. Des d'aquest moment, les dones havien de tenir aversió als homes i no els era permès passar-hi a prop. Els propis cercadors de cactus també feien una neteja a fons de totes les seves fragilitats de manera pareguda. Per cada pecadet, feien un nus en la seva corda respectiva i després de "declarar-los als cinc vents" lliuraven el rosari dels seus pecats al seu cap, que el cremava al foc.
Moltes de les tribus indígenes de Sarawak tenen la ferma convicció que si les dones fan adulteri mentre els seus marits cerquen càmfora a la selva, s'evaporaria allò que recollissin. Hi ha marits que poden saber si les seves dones els són infidels per certs nusos dels arbres; s'explica que en temps pretèrits moltes dones foren assassinades pel marit gelós sense més evidència que la d'aquests nusos. A més, les dones no s'atreviran a utilitzar una pinta mentre els marits estiguin recol·lectant càmfora; si ho fessin, els intersticis de les rugositats dels arbres, en comptes d'estar plens dels preciosos cristalls, estarien buits com els espais que hi ha entre les pues de la pinta.
A les illes Kei, al sud-oest de Nova Guinea, quan boten un vaixell que és a punt de salpar cap a un port distant, la part de la platja on va estar-se varat es cobreix ràpidament amb branques de palmera i el lloc passa a ser considerat sagrat. Ningú pot, per tant, ocupar o creuar el lloc fins que el vaixell torni al port de sortida. Passar abans per damunt del lloc ocasionaria la pèrdua del vaixell. A més, escullen tres o quatre noies per a que mentre duri la travessia del vaixell estiguin en connexió simpatètica amb els mariners, contribuint així, amb la seva conducta, a la seguretat i l'èxit del viatge. Amb aquest objectiu, no poden abandonar l'habitació que se'ls indica, excepte si no és per la més imperiosa de les necessitats. Encara més: mentre el vaixell estigui navegant, elles hauran de restar immòbils, ajupides damunt les seves màrfegues i amb les mans entrecreuades i subjectes als genolls. Tampoc podran fer cap moviment a la dreta o a l'esquerra ni cap altre amb el cap. Si ho fessin, causarien el capcineig i les batzegades del vaixell. Tampoc menjaran llaminadures com ara arròs cuit en aigua de coco, ja que allò enganxós de l'aliment podria entorpir la marxa del vaixell per l'aigua. Quan es creu que els navegants han arribat a la seva destinació, es relaxa una mica el rigor d'aquestes normes, però mentre duri el viatge les noies tenen prohibit menjar peix d'espines punxants, com ara el peix ratlla, perquè temen que els seus amics mariners es vegin afectats per alguna aflicció punxant.
On prevalen aquestes creences respecte a la connexió simpatética entre amics a distància, no ens ha d'estranyar que, sobretot, la guerra amb la seva forta commoció, excitant algunes de les més tendres emocions humanes, revisqui en els parents angoixats que queden lluny el desig d'aprofitar els llaços comprensius, íntegrament en benefici dels éssers estimats que poden estar en aquells moments lluitant i morint. Per això, i per assegurar un propòsit tan natural i lloable, les famílies, a la llar, estan prestes a recórrer a recursos que trobarem estranys per ridículs o patètics, segons considerem els mitjans utilitzats a l'efecte o la seva finalitat. Així, en alguns districtes de Borneu, quan un dayako està ocupat en la "caça de caps", la seva dona o, en el seu defecte, la seva germana, ha de portar una espasa dia i nit per tal que ell estigui pensant sempre en les seves armes; a més, ella no podrà dormir durant el dia ni es ficarà al llit abans de les dues de la matinada per por que al seu marit o germà el sorprengui l'enemic mentre dorm. Entre els dayakos marins de Banting, a Sarawak, les dones compleixen un codi complicat de normes mentre els homes estan lluny lluitant. De tals normes, unes són positives i altres negatives, però totes es basen en els principis de la màgia homeopàtica i de la telepatia. Entre elles hi ha les següents: Les dones han de matinar i obriran les finestres tan aviat com es faci de dia, ja que si no ho fan els seus marits absents dormirien massa. Les dones no es posaran greix al cabell, ja que els homes relliscarien. Les dones mai s'endormiscaran ni faran migdiada, ja que els homes anirien adormits pels camins. Les dones han de preparar i escampar crispetes de blat de moro a la galeria exterior tots els matins: així els homes estaran àgils en els seus moviments. Tindran molt endreçades totes les habitacions de la casa i totes les arques col·locades al costat de les parets, ja que si algú s'entrebanqués amb elles, els marits absents podrien caure i quedar a mercè de l'enemic. En els àpats deixaran una mica d'arròs al pot i l'apartaran: així els homes tindran sempre una mica de menjar i mai quedaran famolencs. De cap manera romandran les dones assegudes davant el teler fins que sentin rampes, perquè si ho fan, els seus marits sentirien encarcarades les seves conjuntures i es veurien incapacitats per aixecar-se amb rapidesa o allunyar-se de l'enemic. Així, i per tal de mantenir flexibles les articulacions dels seus marits, les dones solen alternar el treball en el teler amb les passejades per la galeria. No han de cobrir-se la cara, ja que els homes es perdrien entre les herbes altes de la selva. A més, no cosiran amb agulla, ja que els homes trepitjarien els claus punxants posats en el seu camí per l'enemic. Si una dona és infidel estant lluny el marit, aquest perdrà la vida al país enemic. Fa alguns anys, totes aquestes regles i algunes més eren obeïdes per les dones de Banting quan els seus marits estaven lluitant per als anglesos contra els rebels. Però aquestes tendres precaucions els van valer de poc: moltes vegades el marit de la dona fidel, que l'esperava i vetllava a la llar, va trobar la tomba del soldat.
A l'illa de Timor, el gran sacerdot no surt mai del temple mentre estan en guerra; li porten els aliments o els cuina allí mateix; dia i nit ha de mantenir el foc encès, perquè si el deixés apagar sobrevindria el desastre, que es perllongaria mentre la llar estigués freda. A més, durant l'absència de l'exèrcit, només beurà aigua calenta, ja que cada glop d'aigua fresca refredaria l'ànim de la gent i d'aquesta manera no podrien vèncer l'enemic.
A les illes Kei, quan han marxat els guerrers, entren les dones a casa seva i treuen unes cistelles especials amb fruita i pedres, que greixen i col·loquen sobre un tauler; mentre ho fan, mussiten: "Oh, senyor sol, senyora lluna, permeteu que les bales rellisquin sobre els nostres marits, germans, nuvis i altres familiars exactament com les gotes de la pluja rellisquen sobre aquests objectes que han estat untats amb oli ". Tan aviat com se sent el primer tret, deixen de banda les cistelles i, agafant els seus ventalls, les dones surten precipitadament de les cases i llavors, ondulant els ventalls en la direcció de l'enemic, corren pel llogaret cantant: "Oh daurat ventall, permet que facin blanc les nostres bales i que es perdin les de l'enemic". En aquest costum, la cerimònia de greixar les pedres per tal que les bales s'escorrin imitant les gotes de pluja en aquelles és una aplicació de màgia homeopàtica o imitativa pura, a més, la pregària al sol per tal que sigui efectiu l’encanteri és un acte religiós, probablement afegit amb posterioritat. El moviment ondulatori dels ventalls el veiem com un encanteri destinat a desviar o a atreure les bales al blanc, segons si són trets d'enemic o d'amic.
Un vell historiador de Madagascar ens informa que "mentre els homes són en combat i fins que no retornen, les dones i les noies no paren de ballar dia i nit ni es tomben ni prenen aliment a casa seva. I encara que elles són molt propenses a la voluptuositat, de cap manera tindran contacte amb un altre home mentre el seu marit faci la guerra, segures que si ho fan el seu marit serà mort o ferit. També creuen que ballant comuniquen valor, energia i bona sort als seus marits. D'acord amb això, i durant aquestes èpoques, no es donen cap descans i aquesta costum és obeïda religiosament ".
Entre els pobles de llenguatge tshi, a la Costa d'Or, les dones amb marits que han marxat a l'exèrcit es pinten de blanc i s'ornamenten amb fetitxes. Cap al dia que calculaven que tindria lloc la batalla, començaven a córrer d'un costat a un altre proveïdes de fusells o de pals tallats imitant armes de foc; també recollien papaies verdes i les trinxaven amb navalles com si estiguessin decapitant enemics. La pantomima era, sens dubte, un encanteri merament imitatiu per a que els homes fessin, amb facilitat, a l'enemic el que elles feien a les papaies.
Al poble de Framin, de l'Àfrica Occidental, durant la guerra dels achantis, fa ja molts anys, Fitzgerald Morriott va veure una dansa executada per les dones els marits de les quals havien anat com a portadors a la guerra. Estaven pintades de blanc i no portaven més roba que un petit davantal. Les dirigia una bruixa arrugada i amb un minúscul davantalet; la seva negra cabellera estava decorada a la manera d'un gran banya dirigida cap endavant de la seva negra cara i els pits, braços i cames, adornats profusament amb mitges llunes i cercles blancs. Totes portaven grans escombres blanques fetes de cues de búfal o de cavall, i al compàs del seu ball anaven cantant: "Els nostres comandaments han anat al país dels achantis: que escombrin als seus enemics de la superfície de la terra".
Entre els indis thompson de la Colúmbia Britànica, quan els homes es dirigien a la guerra, les seves dones ballaven en intervals freqüents; aquestes danses asseguraven l'èxit de l'expedició, segons la seva creença. Les ballarines esgrimien els seus ganivets, llançaven endavant pals llargs de punta afilada o brandaven pals de manera repetida amb ganxos enrere i endavant. Llençar els pals cap endavant era símbol de ferir o rebutjar l'enemic i tirar-los enrere simbolitzava treure del perill als seus guerrers. El ganxo de l'arpó s'adaptava perfectament com a aparell salvavides. Les dones sempre dirigien les puntes dels seus arpons cap al país enemic. Es pintaven les cares de vermell i cantaven mentre ballaven, pregant perquè les armes defensessin als seus marits i els ajudessin a matar els enemics. A les puntes dels seus pals portaven enganxat plomissol d'àguila. En acabat, ocultaven les armes. Si una dona, el marit de la qual era a la guerra, creia veure un pèl o un tros de cuir cabellut a la seva arma quan la treia després, sabia que el seu marit havia matat un enemic. Però si el que creia veure era una taca de sang, llavors creia que el seu marit estava ferit o mort. Quan els homes de la tribu yuki de Califòrnia estaven en expedició guerrera, les seves dones a casa no dormien; ballaven sense parar, formant un cercle, cantant i agitant branquetes amb fulles. Deien que mentre poguessin ballar els seus marits no es cansarien. Quan anaven a la guerra els indis haida de les illes de la Reina Carlota, les dones de la casa s'aixecaven molt d'hora al matí i fingien fer la guerra atacant als seus fillets i simulant prendre'ls per esclaus. Així suposaven que ajudaven als seus homes a fer el mateix. Si una dona cometia adulteri estant el marit a la guerra, probablement aquest seria mort. Durant deu nits totes les dones es ficaven al llit amb el cap orientat en la direcció que van prendre les canoes de guerra en allunyar-se. Després, canviaven a la direcció oposada, suposant que els guerrers navegaven ja de tornada. A Masset, les dones haida dansaven i entonaven cants guerrers tot el temps que els seus marits eren a la guerra i mantenien en cert ordre totes les seves coses al voltant. Creien que una dona podria causar la mort del seu marit si no observava aquestes costums. Si una partida d'indis caribes de l'Orinoco havia marxat pel sender de la guerra, els amics que quedaven al poble acostumaven a calcular el més aproximadament possible el moment exacte en què els guerrers absents avançaven per atacar l'enemic: aleshores agafaven a dos nois, els ajeien nus sobre un banc i els donaven la més severa pallissa, que els joves haurien de rebre sense ni una sola queixa, suportant el dolor per haver-los ensenyat des de la infantesa que de la constància i enteresa que mantinguessin en la cruel prova dependria el valor i l'èxit dels seus camarades a la batalla, i ells n'estaven plenament convençuts.
Entre els molts usos beneficiosos que una ingenuïtat equivocada ha aplicat a la llei de la màgia homeopàtica o imitativa consta el de fer que els arbres i les plantes donin els seus fruits en el moment oportú. A Turingia, quan un home sembra lli, porta la llavor a l'esquena en un sac llarg que li arriba des de les espatlles als genolls i camina a grans passos, de tal manera que el sac es balanceja d'un costat a l'altre. Creuen que això serà la causa que el lli, ja crescut, onduli amb el vent. A l'interior de Sumatra, són les dones les que sembren l'arròs, i quan ho fan porten els cabells deixats anar per l'esquena per tal que l'arròs creixi espès i doni canyes llargues. De la mateixa manera, a l'antic Mèxic tenien un festival en honor de la deessa del blat de moro, "la mare de la cabellera llarga", com l'anomenaven. Començaven "quan la planta havia completat el seu desenvolupament i les fibres brollaven per la punta de la panotxa verda, indicant que el gra era ja format. Durant aquesta festa, les dones portaven solt el seu llarg pèl i el sacsejaven i l'agitaven en els balls, acte principal del cerimonial que tenia per objecte que el plomall del blat de moro creixés amb la mateixa profusió i que el gra fos gran i ple, en correspondència, i així la gent aconseguiria fruit en abundància". En moltes parts d'Europa, ballar o botar són maneres homeopàtiques apropiades per aconseguir que els sembrats creixin molt. Així, al Franc-Comtat asseguren que s'ha de ballar al Carnaval per provocar que el cànem creixi molt alt.
La idea que una persona pot influir sobre un vegetal de manera homeopàtica, per la seva acció o condició, es desprèn clarament de la observació feta per una dona malaia: havent-li preguntat per què es va despullar de cintura en amunt quan segava l'arròs, va explicar que ho feia per a que l'arròs tingués la pellofa més fina, doncs estava cansada de picar amb la closca gruixuda. És evident que pensava que com menys roba portés ella, menys gruix tindria la pellofa l'arròs. La virtut màgica que posseeix una dona gràvida, de comunicar la fertilitat, és coneguda pels camperols d'Àustria i Baviera, que pensen que si es dóna el primer fruit d'un arbre a una dona embarassada, això atraurà una abundant col·lecció de fruits en aquell arbre l'any vinent. D'altra banda, els baganda creuen que una dona estèril infectarà l'hort del seu marit, amb la seva pròpia esterilitat, i impedirà que els arbres tinguin fruits; per això, solen repudiar a les dones sense fills. Els grecs i romans sacrificaven víctimes embarassades a la deessa del cereal i de la terra, sens dubte amb la idea que el sòl produís i el gra s'engrandís molt a l'espiga. Si un sacerdot catòlic renyava als indis de l'Orinoco per permetre que les seves dones sembressin en el camp sota un sol de justícia amb les seves criatures al pit, els homes li responien: "Pare, per no entendre d'aquestes coses és pel que s'enfada vostè. Vostè sap que les dones estan acostumades a tenir nens i els homes no. Quan les dones sembren, la canya del blat de moro porta dos o tres panotxes, l'arrel de la iuca omple dues o tres cistelles i totes les altres coses augmenten en proporció. Per què passa això? Senzillament, perquè les dones saben produir i coneixen el que cal fer amb la llavor quan la sembren per a que es reprodueixi. Per tant, les deixem sembrar; els homes no en sabem d'això tant com elles".
Així, en la teoria de la màgia homeopàtica, una persona pot actuar sobre la vegetació, per bé o per mal, segons la qualitat bona o dolenta dels seus actes o segons la seva condició: per exemple, una dona fèrtil farà que les plantes fructifiquin i una dona estèril les farà estèrils. Aquesta creença en la naturalesa nociva i infecciosa de certes qualitats personals o accidentals ha donat origen a un nombre d'abstencions o lleis prohibitives: les persones deixaran de fer certes coses per no infectar homeopàticament els fruits de la terra amb el seu propi estat o condició indesitjable. Tots aquests costums al·lusius o regles d'abstenció són exemples de màgia negativa o tabú. Tenim, per exemple, que argumentant sobre el que podria anomenar-se poder de infecció dels actes o de les condicions personals, diuen els galelaressos que no s'han de disparar fletxes sota un arbre amb fruites, atès que l'arbre deixarà caure les seves fruites de la mateixa manera que cauen les fletxes a terra. I també, quan mengin síndria, no barrejaran amb les llavors apartades com a llavors les que escupin de la boca, perquè si ho fan, tot i que les llavors que van escopir germinin i floreixin, després els cauran els capolls de la mateixa manera que van caure de la boca i, així, aquestes llavors mai produiran fruit. Precisament, la mateixa línia de raonament indueix els camperols bavaresos a creure que si permeten caure a terra l'empelt d'un fruiter, l'arbre que en surti de l'empelt deixarà caure el seu fruit sense madurar. Quan els xams de la Cotxinxina estan sembrant l'arròs en els seus camps secs i desitgen que no caiguin xàfecs, mengen l'arròs sec amb l'objectiu d'evitar que la pluja faci malbé la collita.
En els casos precedents se suposa que una persona influeix sobre la vegetació de manera homeopàtica: infecta arbres o plantes amb qualitats permanents o circumstancials, bones o dolentes, semblants o derivades de si mateix. Tanmateix, en consideració al precepte de la màgia homeopàtica, la influència és mútua: la planta pot infectar a l'home tant com l'home infecta la planta. En màgia, com pel que sembla també a la física, l'acció i la reacció són iguals i oposades. Els indis cherokees a la seva botànica pràctica es mostren adeptes de la influència homeopàtica. Així, les arrels rígides de la planta "tripa de gat" són tan fermes que enreden la reixa de l'arada en el solc. Per això, les dones cherokees renten els seus cabells amb una cocció d'aquestes arrels per, d'aquesta forma, enfortir el seu pèl i els jugadors de pilota cherokees es renten amb el mateix per endurir els seus músculs. Hi ha la creença galelaressa que si es menja una fruita caiguda a terra, es contreu una disposició a ensopegar i caure, i si es pren alguna cosa que es va oblidar (com una batata deixada en l'olla o un plàtan a la vora del foc), qui ho faci perdrà la memòria. També opinen els galelaressos que si una dona menja dos plàtans crescuts d'un sol peduncle, parirà bessons. Els indis guaranís de l'Amèrica del Sud creien que una dona seria mare de bessons si menjava un gra doble de mill. En els temps vèdics existia una curiosa aplicació d'aquest principi en uns encantaments per restaurar en el seu tron a un príncep desterrat. Els aliments que prengués havien d'estar cuinats sobre un foc alimentat amb fusta dels tanys de la soca d'un arbre tallat. La virtut recuperativa que havia manifestat aquest arbre seria comunicada, amb el transcurs del temps, pel foc al menjar i així al príncep que mengés els seus aliments cuinats sobre un foc produït amb la fusta que produïa l'arbre. Els sudanesos pensen que una casa construïda de fusta d'arbres espinosos farà que, de manera similar, la vida dels seus habitants sigui espinosa i plena de contrarietats.
Hi ha una branca prolífica de la màgia homeopàtica que obra mitjançant els morts: de la mateixa manera que un mort no pot veure, sentir ni parlar, així és possible, d'acord amb els principis homeopàtics, deixar a la gent cega, sorda i muda amb l'ús d'ossos de difunts o de qualsevol altra cosa que estigui contagiada per la corrupció de la mort: per exemple, entre els galelaressos, quan un mosso es disposa a galantejar durant la nit, agafa una mica de terra d'una tomba i la escampa sobre el sostre de la casa de la seva xicota, exactament sobre el lloc on dormen els pares. Creu que així evitarà que es despertin, mentre ell parla amb la seva estimada, ja que la terra de la tomba els donarà un somni tan profund com el de la mort. Els saltejadors, en tots els temps i en molts països, han patrocinat aquesta classe de màgia usant-la amb molta freqüència en l'exercici de la seva professió. Així, un esclau del sud, malfactor ocasional, inicia les seves operacions llançant sobre la casa l'os d'un mort i dient amb feridor sarcasme: "Que desperti aquesta gent quan aquest os pugui despertar". Dit això, ningú a la casa podrà mantenir els ulls oberts. De manera semblant, a Java, l'assaltant agafa terra d'una tomba i l'escampa al voltant de la casa que intenta robar; així submergeix als habitants de la llar en una son profunda. Amb iguals intencions, un hindú escampa cendres d'una pira funerària a la porta de casa; els indis del Perú s'escampen la pols dels ossos de persones mortes, i els assaltants rutenses treuen la medul·la d'una tèbia de mort, posen sèu en el seu lloc, el qual encenen i amb aquesta torxa il·luminen la seva triple ronda a la casa, fet que causa als seus habitants una feixuga son semblant a la de la mort; o construiran una flauta de l'os de la cama d'un mort i tocaran amb ella: totes les persones que la escoltin quedaran aclaparades per l'endormiscament. Uns indis de Mèxic empraven amb aquest propòsit malèfic l'avantbraç esquerre d'una dona morta al seu primer part, però el membre havia de ser robat. Amb ell colpejaven a terra abans d'entrar a la casa que projectaven saquejar, amb l'objectiu que tots els que estaven dins perdessin el moviment i la parla: estaven com morts encara que tot ho sentien i veien, però absolutament immòbils; alguns d'ells realment dormien i fins-i-tot roncaven. A Europa es va assignar propietats semblants a la "mà de glòria", que no era una altra cosa que una mà de penjat, adobada i arrugada. Fent una espelma amb el greix d'un malfactor que també hagués mort en el cadafal, encenent i col·locant-la en la mà de glòria a la manera d'una torxa, quedaven paralitzades totes les persones a qui es presentava: no podien moure un dit, com si estiguessin morts. En ocasions, la mateixa mà de mort era usada com espelma o, més ben dit, com a conjunt d'espelmes, atès que s'encenien els dits descarnats. Podria ser que algun membre de la família estigués despert i, en aquest cas, algun dels dits no cremaria. Aquestes llums repugnants no poden apagar-se més que amb llet. Sovint es recomana que l'espelma de lladre estigui feta del dit d'un nadó, o encara millor, d'un fetus; en ocasions es creu necessari que el lladre tingui una d'aquestes lluminàries per a cada persona de la casa, ja que si té una espelma massa petita, algun dels propietaris podria despertar-se i capturar-lo.
Quan aquestes candeles comencen a cremar, només la llet les pot apagar. Al segle XVII els lladres mataven dones embarassades per extreure lluminàries de la seva matriu. Un antic lladre grec pensava que podria silenciar i fer fugir als gossos guardians més ferotges si portava una fusta fumada recollida d'una pira funerària. També algunes dones sèrbies i búlgares, descontentes amb les restriccions de la vida domèstica, recollien les monedes de coure posades sobre les parpelles d'un cadàver i les rentaven amb vi o aigua i donaven després a beure el líquid als seus marits. Després d'empassar-s'ho, els marits quedarien tan cecs per als petits pecats de les seves dones com els ulls del mort de qui es van prendre les monedes.
Sol pensar-se, a més, que els animals posseeixen qualitats o propietats que poden ser útils a l'home, i la màgia homeopàtica o imitativa tracta, per diversos mitjans, de comunicar aquestes propietats als éssers humans. Així alguns behuanes porten com a amulet una fura, doncs sent aquest animal tan tenaç per viure, farà difícil que els matin a ells. Altres porten un insecte especial, mutilat però viu, amb igual propòsit. Altres guerrers behuanes porten els cabells d'un bou sense banyes entre el seu propi cabell i la pell d'una granota en la seva capa, a causa de ser la granota tan esmunyedissa i el bou sense banyes tan difícil de subjectar; d'aquesta manera, qui va proveït d'amulets com aquests creu que serà tan difícil d'empresonar com la granota i el bou. 'També sembla lògic que un guerrer sud-africà que porti entre els rínxols dels seus arrissats cabells flocs de pèl de rata tindrà tantes més probabilitats d'eludir la llança enemiga quantes té l'àgil rata per defugir les coses que se li llencen; per aquesta raó, en aquestes regions, el pèl de rata té gran demanda quan s'espera que esclati la guerra. Un dels antics llibres de la Índia prescriu que quan s'ofereixi un sacrifici, per aconseguir segur la victòria, la terra amb la qual es faci l'altar es reculli del lloc on un senglar hagi estat rebolcant-se, atès que la força de l'animal estarà en aquesta terra. Quan es toca un rabel d'una sola corda i els dits estan maldestres, no cal res més que capturar unes aranyes de camp de les potes llargues, cremar-les i fregar-se els dits amb les seves cendres: això farà que els dits seiguin flexibles i destres com les potes de les aranyes; almenys així ho creuen els galelaressos. Per aconseguir que torni un esclau fugitiu, un àrab traça un cercle màgic a terra, clava al centre una estaqueta i amb un fil lliga al pal un escarabat, tenint cura que sigui del mateix sexe que el fugitiu. Com que l'escarabat dóna voltes i més voltes, el fil s'anirà enrotllant l'estaqueta, escurçant-se cada vegada més i apropant l'insecte al centre del circuit. Així, per virtut de la màgia homeopàtica, l'esclau fugitiu es veurà impulsat a tornar cap a seu amo.
