1. Diana i Virbi

Qui no coneix "La branca daurada", el quadre d'en Turner? L'escena, banyada en el daurat resplendor amb que la divina imaginació de l'artista embolicava i transfigurava fins al més bell paisatge, és una visió de somni del petit llac del bosc de Nemi, anomenat pels antics "El mirall de Diana" [Lacus Nemorensis, de cinc quilòmetres i mig de diàmetre, trenta metres de profunditat i noranta de farallons sobre el nivell de les aigües, és un cràter extingit i subsidiari del cràter Albà, a l'est del llac d'aquest nom.] Qui hagi contemplat les quietes aigües encunyades en un dels verds replecs dels turons albans, no podrà oblidar-ho. Les dues aldees italianes típiques, que dormiten en els seus vessants, i el palau, els jardins en terraplè que descendeixen fins el llac, tot just trenquen la quietud i solitud de l'escena. Diana mateixa podria freqüentar encara la solitària riba; encara podria aparèixer entre el boscatge.

A l'Antigor, aquest paisatge selvàtic fou l'escenari d'una tragèdia estranya i repetida. A la riba nord del llac, immediatament a sota del precipici sobre el qual penja el modern llogaret de Nemi, estava situat el bosquet sagrat i el santuari de Diana Nemorensis o Diana del Bosc. Llac i bosc van ser denominats, en ocasions, el llac i el bosc d'Aricia, encara que el poble d'aquest nom (modernament La Riccia) estava situat uns cinc quilòmetres al peu del mont Albà i separat per un pendent del llac, que jeu en una concavitat, com un cràter, a la falda de la muntanya. Al voltant de cert arbre d'aquest bosc sagrat rondava una figura sinistra tot el dia i probablement fins a altes hores de la nit: a la mà brandava una espasa nua i vigilava cautelosament al voltant, com si esperés a cada instant ser atacat per un enemic. El vigilant era sacerdot i homicida alhora; tard o d'hora hauria d'arribar qui el matés, per a reemplaçar-lo en el lloc sacerdotal. Aquesta era la regla del santuari: el seu lloc només podia ser ocupat matant al sacerdot i substituint-lo en la seva tasca per acabar, al seu torn, mort per un altre més fort o més hàbil que ell.

L'ofici, mantingut d'aquesta manera tan precària, li conferia el títol de rei, però segurament cap monarca va descansar pitjor que aquest, ni cap altre va ser turmentat per malsons més horribles. Any rere any, a l'estiu o a l'hivern, amb bon o mal temps, li calia mantenir la seva guàrdia solitària, i sempre que es rendís, amb inquietud, a la son ho faria amb risc de la seva vida. La menor relaxació de la seva vigilància, el més petit abatiment de les seves forces o de la seva destresa, el posaven en perill; els primers cabells blancs, segellarien la seva sentència de mort. La seva figura enfosquiria el bell paisatge als senzills i pietosos pelegrins que es dirigien al santuari, com un núvol de tempesta vetllant el sol en un dia lluminós.

L'ensonyament blau dels cels italians, el clarobscur dels boscos estiuencs i el riure de les aigües al sol concordarien malament amb aquella figura feréstega i sinistra. Encara més, ens imaginem aquest quadre com el podria haver vist un caminant endarrerit en una d'aquelles lúgubres nits de tardor quan les fulles cauen de manera incessant i el vent sembla cantar una resposta a l'any que mor. És una escena ombrívola, amb música malenconiosa: al fons, la silueta del bosc negre retallada contra un cel tempestuós, el vent xiulant entre les branques, el cruixit de les fulles seques sota el peu, el flagell de l'aigua freda a les ribes i, en primer terme, anant i venint, al crepuscle o a la foscor, hi destacaria la figura fosca, amb centelleigs acerats, mentre la pàl·lida lluna, sortint d'entre els núvols, filtra la seva llum a través de l'espès brancatge.

Aquest rar costum sacerdotal no té paral·lel a l'antiguitat clàssica. I com que no hi podem trobar explicació en ell mateix, caldrà cercar-la en altres camps. Probablement ningú negarà que aquest costum té cert regust d'edats bàrbares que, sobrevivint a la època imperial, es va mantenir fortament aïllat de la culta societat italiana, semblant a una roca primitiva sorgint de la gespa tallada d'un jardí. Malgrat la gran rudesa i ferocitat del costum, ens permetem tenir l'esperança de poder explicar-lo.

Recents investigacions de la història primitiva de l'home ens posen de manifest la semblança essencial de la ment humana, que sota una multitud de diferències superficials va elaborar la seva primera i rude filosofia de vida. En conseqüència, si mostrem que en altres llocs va existir un costum bàrbar similar al del sacerdoci de Nemi, si esbrinem els motius que van induir al seu establiment, si provem que aquests motius han obrat de manera extensa, potser universalment, a la societat humana, produint, segons les diverses circumstàncies, una varietat d'institucions de diferent espècie però genèricament semblants i, finalment, si demostréssim que els seus veritables motius, amb algunes de les seves institucions derivades, van actuar a l'antiguitat clàssica, aleshores podríem deduir, justificadament, que en temps remots les mateixes causes van generar el sacerdoci de Nemi. Tal conseqüència, a manca de l'evidència directa de com es va produir el sacerdoci, no podrà mai arribar a demostrar-se, però serà més o menys probable, segons s'assoleixin o no les condicions que hem indicat. L'objecte d'aquesta obra és reunir aquestes premisses per oferir una explicació clara i probable del sacerdoci de Nemi.

Començarem presentant els pocs fets i les minses llegendes que sobre el tema han arribat fins nosaltres. Segons una tradició, el culte de Diana a Nemi va ser instituït per Orestes qui, després de matar Toant, rei del Quersonès Tàuric (Crimea), va fugir amb la seva germana a Itàlia, portant la imatge de Diana Tàurica oculta en un feix de llenya. Quan va morir van ser traslladades les seves restes d'Aricia a Roma i enterrades en el vessant de la capital, davant del Temple de Saturn, al costat del de la Concòrdia. El ritual sanguinari que a la llegenda relaciona amb la Diana Tàurica és molt conegut pels qui llegeixen clàssics: s'explica que l'estranger que arribava a la ribera era sacrificat al seu altar. Tanmateix, quan es va reproduir a Itàlia, el ritual va assumir una forma més suau.

A Nemi, dintre del santuari, arrelava cert arbre del qual no es podia trencar cap branca; tan sols li era permès fer-ho, si podia, a un esclau fugitiu. L'èxit del seu intent li donava dret a lluitar, en singular combat, amb el sacerdot i, si el matava, regnaria en el seu lloc amb el títol de Rei del Bosc (Rex Nemorensis). Segons l'opinió general dels antics, la branca fatal era aquella branca daurada que Enees, aconsellat per la Sibil·la, va arrencar abans d'intentar la perillosa jornada a la Mansió dels Morts. Es deia que la fugida de l'esclau representava la fugida d'Orestes i el seu combat amb el sacerdot era una reminiscència dels sacrificis humans oferts a la Diana Tàurica.

Aquesta llei de successió mitjançant l'espasa va ser mantinguda fins als temps de l'Imperi, però, entre d'altres de les seves extravagàncies, Calígula va pensar que el sacerdot de Nemi portava molt de temps conservant el seu lloc i va subornar a un rufià, més forçut, per a que el matés. Un viatger grec que va visitar Itàlia en l'època dels Antonins ens confirma que al seu temps el sacerdoci seguia sent el premi de la victòria en singular combat.

Del culte de Diana a Nemi, encara en podem destacar alguns trets principals més. De les ofrenes votives que s'han trobat al lloc es dedueix que se la considerava una caçadora que, a més, beneïa als homes i a les dones amb descendència i que concedia a les futures mares un part feliç. També creiem que el foc jugava una funció important en el seu ritual, atès que durant el festival anual que se celebrava el 13 d'agost, durant el temps més caloròs de l'any, el seu bosquet s'il·luminava amb multitud de torxes, els vermellosos resplendors de les quals es reflectien al llac, i en tota l'extensió del sòl italià aquest dia es santificava amb ritus sagrats a totes les llars.

S'han trobat en el seu recinte estatuetes de bronze que representen la deessa amb una torxa a la mà dreta alçada i les dones, les súpliques de les quals eren escoltades per la deessa, venien al santuari coronades de garlandes i portant torxes enceses en compliment dels seus vots. Algú, desconegut, va dedicar un llum, perpètuament encès en una petita capella a Nemi, a la prosperitat de l'emperador Claudi i de la seva família. Els llums de fang cuit descoberts al bosc potser van servir a la gent pobra per a la mateixa finalitat. Si així fou, es faria manifest l'analogia d'aquest costum amb la pràctica catòlica de les ofrenes de ciris beneïts a les esglésies.

A més, el nom de Vesta que tenia Diana a Nemi assenyala amb claredat el manteniment d'un foc sagrat i perpetu en el seu santuari. Una gran plataforma circular que hi ha a l'angle nord-est del temple, elevada sobre tres graons i amb restes de pavimentació de mosaic, va sostenir probablement un temple rodó de Diana a la seva advocació de Vesta, semblant al temple rodó de Vesta al Fòrum romà. El foc devia ser protegit aquí per les vestals, atès que es va trobar al mateix lloc un cap de fang cuit representant a una vestal i perquè el culte d'un foc perpetu vigilat per les donzelles sagrades sembla haver estat freqüent en al Laci, dels primers als darrers temps. A més, al festival anual dedicat a la deessa adornaven amb corones als gossos de caça i els animals salvatges no eren molestats. En jovent passava per una cerimònia purificadora en el seu honor; després portaven vi i el festí consistia en un cabrit, coques acabades de treure del foc i posades sobre un llit de fulles i unes branques de pomera carregades de fruita.

Però Diana no regnava sola en el seu bosc de Nemi; dues divinitats menors compartien el seu rústic santuari. Una d'aquestes era Egèria, la nimfa de les aigües clares que bombollejaven en sortir per entre les roques de basalt i queien en gràcils cascades sobre el llac al lloc denominat "Le Mole", a causa d'haver estat situats allí els molins del poble modern de Nemi. La remor del corrent sobre el seu llit de pedres és esmentat per Ovidi, que ens explica que bevia de les seves aigües amb freqüència. Les dones embarassades acostumaven a fer sacrificis a Egèria, suposant-la, com a Diana, capaç de concedir-los un part feliç. Explica la tradició que la nimfa havia estat la muller o l'amant del savi rei Numa, de qui es va fer acompanyar en el misteri del bosquet sagrat, i que les lleis que va donar el rei als romans li van ser inspirades per la deïtat durant aquestes relacions. Plutarc compara la llegenda amb altres històries d'amors de deesses amb homes mortals, com ara els amors de Cibeles i la Lluna amb els bells joves Atis i Endimió.

Segons altres autors, el lloc de les cites dels amants no era al bosc de Nemi, sinó en un bosquet situat als afores de la Porta Capena de Roma, on una altra font, també consagrada a Egèria, brollava de l'interior d'una cova fosca. Tots els dies, i per rentar el temple de Vesta, les vestals romanes treien l'aigua d'aquesta deu, i la portaven en càntirs de Pisa sobre el cap. En temps d'en Juvenal, la roca natural havia estat revestida de marbre i el lloc consagrat estava sent profanat per quadrilles de jueus menesterosos als que es consentia aixoplugar-se en el bosquet com a gitanos. Suposem que la deu que queia sobre el llac de Nemi va ser la veritablement original d'Egeria i que quan els primers emigrants van baixar dels turons albans als bancs del Tíber, van portar amb ells a la nimfa i van fundar una nova llar per a ella en un bosquet extramurs de la ciutat. Restes de banys trobats dins el recinte sagrat, així com molts modelats de diferents parts del cos, fets de fang cuit, suggereixen que les aigües d'Egèria es van usar per a la curació de malalts, els quals van manifestar la seva fe o testimoniar la seva gratitud dedicant a la deessa ex-vots dels membres malalts, de la mateixa manera que encara s'acostuma fer a moltes parts d'Europa. Avui dia, pel que sembla, la deu segueix tenint propietats medicinals.

L'altra deïtat menor de Nemi era Virbi. La llegenda diu que Virbi va ser el jove heroi grec Hipòlit, cast i bell, que va aprendre del centaure Quiró l'art de la munteria i dedicava tot el temps a caçar a la selva animals salvatges en companyia de la verge caçadora Artemisa (contrafigura grega de Diana) com a única companya. Orgullós de l'associació divina, va menysprear l'amor de les altres dones. Això li va portar problemes, doncs Afrodita, ofesa pel desdeny, va inspirar en la seva madrastra Fedra amor cap a ell: quan va ser rebutjada en els seus requeriments, el va acusar davant el seu pare Teseu, qui, creient la calúmnia, va imprecar al seu senyor, Posidó, perquè li vengés de la suposada ofensa. Així, mentre Hipòlit passejava en el seu carro per les ribes del Golf Sarónic, el déu marí li va enviar un toro brau que, sortint d'entre les onades, va terroritzar als cavalls, que es van encabritar i van llançar del carro a Hipòlit, qui va morir trepitjat sota dels cavalls. Però Diana, moguda per l'amor que li tenia, va persuadir al metge Esculapi perquè amb les seves medicines ressuscités al bell i jove caçador.

Júpiter indignat pel fet que un simple mortal revingués les portes de la mort, va enviar a l'Hades al tafaner metge, mentre Diana, per lliurar al seu favorit de la deïtat enfurismada, el va ocultar en un espès núvol, va envellir el seu aspecte i, portant-lo lluny fins els canyars de Nemi, va confiar-lo a la Nimfa Egèria perquè visqués desconegut i solitari sota el nom de Virbi a les profunditats de la selva italiana. Allí va regnar com un monarca i en el mateix lloc va dedicar un recinte a Diana. El seu ben plantat fill, també anomenat Virbi, sense recelar el destí del seu pare, va guiar el seu tir de cavalls feréstecs per unir-se als llatins en la guerra contra Enees i els troians. Virbi va tenir culte com a deïtat no solament a Nemi. Sabem que a Campània tenia un sacerdot adscrit al seu servei. Pel fet que els cavalls van ser els causants de la mort d'Hipòlit, estaven proscrits de la selva d'Aricia i del seu santuari. Es prohibia tocar la seva imatge. Alguns creien que era el sol. "Però la veritat és -diu Servio- que Virbi és una deïtat associada a Diana, com Atis ho és amb la Mare dels Déus, Erictoni amb Minerva i Adonis amb Venus". Quina fora la naturalesa de l'associació, ho investigarem promptament. És important assenyalar aquí que al llarg i canviant curs d'aquest personatge mític, va desplegar una vida de notable tenacitat; difícilment podem dubtar que el Sant Hipòlit del calendari romà, arrossegat i mort per cavalls el 13 d'agost, el mateix dia de Diana, sigui un altre que l'heroi grec del mateix nom, que, després de morir dues vegades com a pecador pagà, va ser ressuscitat feliçment com sant cristià.

No es necessària una demostració meticulosa per adonar-se que els relats sobre el culte de Diana a Nemi no són històrics. Pertanyen, sens dubte, a aquesta llarga sèrie de mites elaborats per explicar l'origen d'un ritual religiós i que no tenen un altre fonament que la semblança real o imaginària que pogués establir-se entre ells i algun altre ritus estranger. La incongruència dels mites de Nemi és veritablement transparent, car la fundació del culte es deriva unes vegades d'Orestes i altres d'Hipòlit, segons que es tracti d'explicar aquest o aquell detall del ritual. El veritable valor d'aquestes narracions és servir d'il·lustració sobre la naturalesa del culte, subministrant una norma comparativa. A més, per la seva antiguitat venerable, són un testimoni indirecte que l'inacabat origen es va perdre en les tenebres d'una fabulosa antiguitat.

Referent a això, les lleis de Nemi són més dignes de fe que les tradicions d'aparença històrica, com la de Cató el Vell quan afirma que el bosc sagrat va ser dedicat a Diana per un tal Egerius Baebius o Laevius de Tusculum, un dictador llatí que representava als pobles de Tusculum, Aricia, Lanuvium, Laurentum, Cora, Tibur, Pometia i Ardea. Veritat és que aquesta tradició concedeix una gran antiguitat al santuari, pel fet que ens mostra que la fundació va ocórrer algun temps abans de l'any 495 a. C., quan Pometia va ser saquejada pels romans i va desaparèixer de la història. No podem suposar que un costum tan bàrbar com el del sacerdoci ancià fos deliberadament instituït per una lliga de comunitats civilitzades com la que sens dubte van formar les ciutats llatines. Havia de provenir d'una època perduda en la memòria dels pobles, quan Itàlia tenia encara una manera de ser més primitiva que qualsevol altra coneguda en els períodes ja històrics.

El crèdit que pogués merèixer aquesta tradició, més que confirmar-se, es debilita per una altra que s'adscriu a la fundació del santuari a un tal Manius Egerius, el que va donar origen al proverbi "molts Manes hi ha a Aricia". Algú va explicar això al·legant que Manius Egerius va ser l'antecessor d'una llarga i distingida família, mentre uns altres, derivant el nom de "Manius" del de "Mania", fantasma o espantall per fer por als nens, van creure que es devia a les moltes persones deformes i repugnants que pul·lulaven per Aricia. Un satíric romà feu servir el nom de Manius com a patronímic dels captaires que esperaven als pelegrins estirats en els vessants d'Aricia. Aquestes diferents opinions, juntament amb les discrepàncies entre Manius Egerius d'Aricia i Egerius Laevius de Tusculum, a més de la semblança d'aquests noms amb el de la mítica Egèria, susciten les nostres sospites. Tanmateix, la tradició recordada per Cató ens sembla massa circumstanciada i el seu defensor prou respectable per a que puguem permetre'ns renunciar-hi com si fos una faula capritxosa. Millor encara, podem suposar que es refereix a una antiga restauració o reconstrucció del santuari portada a terme pels estats confederats; sigui com sigui, testimonia la creença que el bosc va ser, des dels temps més primitius, lloc de culte per a moltes, si no per a la totalitat, de les antigues ciutats de la confederació llatina.