2. Artemisa i Hipòlit

Ja vam indicar que les llegendes aricianes d'Orestes i d'Hipòlit, tot i que sense valor històric, tenen certa importància perquè ens ajuden a comprendre millor el culte de Nemi comparant-lo amb els mites i rituals d'altres santuaris. I ara hem de preguntar-nos: per què tria l'autor d'aquestes llegendes d'Orestes i Hipòlit per explicar-nos a Virbi i al rei del bosc? Pel que fa a la d'Orestes, la resposta és clara. Ell i la imatge de la Diana Tàurica, que només podia ser apaivagada amb sang humana, són recollits per fer intel·ligible el cruel reglament de successió en el sacerdoci ancià. Respecte a la llegenda d'Hipòlit, no és tan fàcil la resposta. Amb tot, l'episodi de la seva mort ens suggereix de manera instantània una possible causa per a l'exclusió dels cavalls al bosc, encara que aquesta sola ens sembli insuficient per explicar la identitat. Intentem, per tant, aprofundir tant en l'examen del culte com en el de la llegenda o mite d'Hipòlit.

Tenia Hipòlit un santuari famós en la seva ancestral pàtria de Trozen (al Peloponès, actual Grècia), situada a la bellíssima i gairebé tancada badia, on els boscos de tarongers i llimoners i els altíssims xiprers s'eleven com torres fosques sobre el jardí de les Hespèrides i revesteixen ara la faixa de ribera fèrtil al peu de les rugoses muntanyes. A través de l'aigua blava de la tranquil·la badia i protegint-la del mar obert, s'alça l'illa sagrada de Posidó, on els pics es desdibuixen entre la verdor ombrívola dels pins. En aquesta bella costa va ser adorat Hipòlit. Dins del seu santuari hi havia un temple amb una antiga imatge. Exercia el seu culte un sacerdot vitalici i tots els anys se celebrava en el seu honor una festa amb sacrificis; les donzelles lamentaven cada any la seva prematura desgràcia amb tristos i angoixats càntics.

Mossos i donzelles, abans del seu compromís, li deixaven al seu temple rinxols dels seus cabells. El seu sepulcre va existir a Trozen, però la gent no l'ensenyava. S'ha pensat molt plausiblement que al bell Hipòlit, estimat d'Artemisa, segat a la flor de la seva joventut i plorat anualment per les donzelles, tenim un d'aquells amants mortals de deesses que amb tanta freqüència apareixen en les antigues religions i dels que Adonis és el tipus més familiar. La rivalitat d'Artemisa i Fedra per l'afecte d'Hipòlit sembla reproduir sota diferents noms l'enemistat d'Afrodita i Proserpina per l'amor d'Adonis, sent Fedra solament la contrafigura d'Afrodita. La teoria s'ajusta bastant a Hipòlit i Artemisa, perquè Artemisa va ser en el seu origen una gran deessa de la fertilitat, i, segons les lleis de la religió primitiva, qui fertilitza la naturalesa ha de ser al seu torn fertilitzada i, per tant, ha de tenir un consort masculí.

En aquest supòsit, Hipòlit hauria estat el consort d'Artemisa a Trozen i les trenes i flocs de cabells que li oferien donzelles i donzells abans de casar-se tindrien per objecte enfortir la seva unió amb la deessa i promoure d'aquesta manera la fertilitat de la terra, del bestiar i dels homes. Una cosa a manera de confirmació d'aquest punt de vista és el fet que dins el recinte d'Hipòlit a Trozen eren adorades dues forces femenines, les deesses Damia i Auxesia, la relació amb la fertilitat del sòl és indubtable. Quan la població d'Epidaure (actual Grècia) va patir en certa ocasió una gran escassetat, el poble, obeint l'oracle, va tallar en fusta d'olivera sagrada unes imatges de Damia i Auxesia, i tan aviat com les van fer i van erigir, va tornar a donar els seus fruits la terra. A més, en la mateixa Trozen i pel que sembla dins el mateix recinte d'Hipòlit, se celebrava en honor d'aquestes verges, com les anomenaven els trozens, una curiosa pedregada litúrgica; fàcil és demostrar que costums semblants s'han practicat en molts països amb el propòsit d'aconseguir abundants collites.

En la llegenda de la mort tràgica del mosso Hipòlit podem destriar l'analogia que guarda amb altres contes semblants de joves mortals i bells que paguen amb la seva vida el breu deliqui amorós amb una deessa immortal. aquests amadors sense ventura és probable que no fossin sempre simples mites, i les llegendes que van deixant el seu rastre sagnant en el capoll purpuri de la violeta, en els tons escarlates de l'anemone o en l'encesa rubor de la rosa van ser alguna cosa més que poètics emblemes de joventut i bellesa fugaços com les flors estivals. Aquestes faules recullen una profunda filosofia sobre la relació de la vida de l'home amb la vida de la natura, una filosofia trista que va donar origen a una costum tràgica. Més endavant sabrem quina va ser aquesta filosofia i aquest costum.