Les preguntes que ens plantegem són principalment dues: primera, ¿Per què el sacerdot de Diana a Nemi o rei del bosc havia de donar mort al seu predecessor ?; segona, per què abans de matar-lo havia d'arrencar la branca de cert arbre que l'opinió general dels antics identifica amb la branca daurada de Virgili?
El primer punt a dilucidar és el títol sacerdotal. Per què li deien rei del bosc? Per què es parlava de la seva ocupació com si fos un regnat?
La unió d'un títol de reialesa amb deures sacerdotals va ser corrent a l'antiga Itàlia i a Grècia. A Roma i en altres ciutats del Laci hi havia un sacerdot anomenat el rei dels sacrificis o rei dels rituals sagrats, i la seva dona portava el títol de reina dels rituals sagrats.
A l'Atenes republicana, al segon magistrat anual de l'Estat (Arcont Basileu) se l'anomenava rei i a la seva dona, reina; les funcions de tots dos eren religioses. En moltes altres democràcies gregues hi havia reis titulars els deures dels quals, pel que sabem, van ser sacerdotals i concentrats al voltant de la llar comunal de l'Estat. Alguns Estats grecs tenien simultàniament diversos d'aquests titulats reis. Segons la tradició romana, el rei dels sacrificis va ser nomenat després de l'abolició de la monarquia a fi i efecte d'oferir els holocaustos, com abans feien els reis. Semblant sembla haver estat l'origen dels reis sacerdotals que van prevaler a Grècia. No és improbable en si mateixa aquesta opinió i va acompanyada a més per l'exemple d'Esparta, gairebé l'únic Estat genuïnament grec que va retenir la forma monàrquica de govern fins als temps històrics. A Esparta tots els sacrificis estatals eren ofrendats pels reis com a descendents del déu. Un dels reis espartans mantenia el sacerdoci de Zeus lacedemoni; l'altre exercia el sacerdoci de Zeus Celestial.
Aquestes combinacions de funcions sacerdotals amb les pròpies de la reialesa ens són familiars a tots. L'Àsia Menor, per exemple, va ser seient de grans capitals religioses habitades per milions d'esclaus sagrats i governades per pontífexs que posseïen al mateix temps l'autoritat espiritual i la temporal, a semblança dels papes a la Roma medieval. Entre altres ciutats regides per sacerdots hi havien Zela i Pessinos. Els reis teutònics dels antics temps pagans van ser també de condició semblant i van exercir l'autoritat de grans sacerdots. Els emperadors de la Xina oferien sacrificis públics els detalls dels quals estaven regulats pels llibres rituals. El rei de Madagascar era el gran sacerdot del seu regne; en la gran festa de l'Any Nou i durant el sacrifici d'un bou pel bé del regne, mentre seus ajudants mataven l'animal, el rei pregava i elevava les seves accions de gràcies. Als estats monàrquics dels Gallas de l'Àfrica oriental, que encara romanen independents, el rei sacrifica a les cúspides de les muntanyes i regula la immolació de les víctimes humanes. I les penombres de la tradició deixen entreveure una unió semblant dels poders espiritual i temporal, dels deures sacerdotals i regis, en els reis d'aquella regió deliciosa de l'Estat de Chiapas (Mèxic), on l'antiga capital, ara sepultada sota l'exuberant selva tropical, mostra els seus vestigis en les superbes i misterioses ruïnes de Palenque.
Quan hem dit que els antics reis generalment eren també sacerdots, estem lluny d'haver esgotat l'aspecte religiós de les seves funcions. En aquells temps la divinitat que definia a un rei no era una fórmula d'expressió buida, sinó la manifestació de una creença formal. Els reis van ser reverenciats en molts casos no merament com a sacerdots, és a dir, com a intercessors entre home i déu, sinó com déus mateixos capaços d'atorgar als seus súbdits i adoradors els beneficis que es creu que són impossibles d'assolir per als mortals i que, si es desitgen, només poden obtenir-se per les oracions i sacrificis que s'ofereixen als éssers invisibles i sobrehumans.
Així, solia esperar-se dels reis la pluja i el sol en el moment oportú per aconseguir que els sembrats produïssin abundants collites i igualment moltes altres coses. Encara que ens sembli estranya aquesta esperança, era perfectament coherent amb la manera primitiva de pensar. El salvatge concep amb dificultat la distinció entre el natural i el sobrenatural, comunament acceptada pels pobles més avançats. Per a ell, el món està funcionant en gran part gràcies a certs agents sobrenaturals que són éssers personals que actuen per pulsions i motius semblants als seus propis, i com ell, propensos a modificar-los per apel·lacions a la seva pietat o als seus desitjos i temors. En un món concebut d'aquesta forma no veu limitacions al seu poder d'influir sobre el curs dels esdeveniments en benefici propi. Les oracions, les promeses o les amenaces als déus poden assegurar-li el bon temps i les collites abundants; i si s'esdevingués, com moltes vegades s'ha cregut, que un déu arribés a encarnar en la seva mateixa persona, ja no necessitaria apel·lar a éssers més alts. Ell, el mateix salvatge, posseeix en si mateix tots els poders necessaris per augmentar el seu propi benestar i el del seu proïsme.
Aquest és un mecanisme mitjançant el qual vam arribar a assolir la idea de l'home-déu. Però n'hi ha un altre. Al costat d'aquest concepte d'un món impregnat de forces espirituals, l'home salvatge en posseeix un altre de diferent i probablement de més antic, en el qual poden arribar a trobar-se els rudiments de la idea moderna de llei natural, és a dir la visió de la naturalesa com una sèrie d'esdeveniments que ocorren en ordre invariable i sense intervenció d'agents personals. El germen del qual parlem es relaciona amb aquesta "màgia simpatètica", com podria anomenar-se, que juga un paper important en la majoria dels sistemes de superstició. En la societat primitiva el rei sol ser bruixot, a més de sacerdot; a més, sovint sembla haver obtingut el seu poder en virtut de la seva suposada habilitat per a la màgia, blanca o negra. Per això, i per mirar de comprendre l'evolució de la majestat i del caràcter sagrat que d'ordinari atorgava el càrrec als ulls dels pobles bàrbars o salvatges, és essencial familiaritzar-se amb els principis de la màgia i tenir alguna idea de l'ascendent extraordinari que aquest antic sistema de superstició ha tingut i té en la ment humana en tots els països i en tots els temps. Amb aquesta finalitat, analitzarem el tema amb un cert deteniment.
Aquestes combinacions de funcions sacerdotals amb les pròpies de la reialesa ens són familiars a tots. L'Àsia Menor, per exemple, va ser seient de grans capitals religioses habitades per milions d'esclaus sagrats i governades per pontífexs que posseïen al mateix temps l'autoritat espiritual i la temporal, a semblança dels papes a la Roma medieval. Entre altres ciutats regides per sacerdots hi havien Zela i Pessinos. Els reis teutònics dels antics temps pagans van ser també de condició semblant i van exercir l'autoritat de grans sacerdots. Els emperadors de la Xina oferien sacrificis públics els detalls dels quals estaven regulats pels llibres rituals. El rei de Madagascar era el gran sacerdot del seu regne; en la gran festa de l'Any Nou i durant el sacrifici d'un bou pel bé del regne, mentre seus ajudants mataven l'animal, el rei pregava i elevava les seves accions de gràcies. Als estats monàrquics dels Gallas de l'Àfrica oriental, que encara romanen independents, el rei sacrifica a les cúspides de les muntanyes i regula la immolació de les víctimes humanes. I les penombres de la tradició deixen entreveure una unió semblant dels poders espiritual i temporal, dels deures sacerdotals i regis, en els reis d'aquella regió deliciosa de l'Estat de Chiapas (Mèxic), on l'antiga capital, ara sepultada sota l'exuberant selva tropical, mostra els seus vestigis en les superbes i misterioses ruïnes de Palenque.
Quan hem dit que els antics reis generalment eren també sacerdots, estem lluny d'haver esgotat l'aspecte religiós de les seves funcions. En aquells temps la divinitat que definia a un rei no era una fórmula d'expressió buida, sinó la manifestació de una creença formal. Els reis van ser reverenciats en molts casos no merament com a sacerdots, és a dir, com a intercessors entre home i déu, sinó com déus mateixos capaços d'atorgar als seus súbdits i adoradors els beneficis que es creu que són impossibles d'assolir per als mortals i que, si es desitgen, només poden obtenir-se per les oracions i sacrificis que s'ofereixen als éssers invisibles i sobrehumans.
Així, solia esperar-se dels reis la pluja i el sol en el moment oportú per aconseguir que els sembrats produïssin abundants collites i igualment moltes altres coses. Encara que ens sembli estranya aquesta esperança, era perfectament coherent amb la manera primitiva de pensar. El salvatge concep amb dificultat la distinció entre el natural i el sobrenatural, comunament acceptada pels pobles més avançats. Per a ell, el món està funcionant en gran part gràcies a certs agents sobrenaturals que són éssers personals que actuen per pulsions i motius semblants als seus propis, i com ell, propensos a modificar-los per apel·lacions a la seva pietat o als seus desitjos i temors. En un món concebut d'aquesta forma no veu limitacions al seu poder d'influir sobre el curs dels esdeveniments en benefici propi. Les oracions, les promeses o les amenaces als déus poden assegurar-li el bon temps i les collites abundants; i si s'esdevingués, com moltes vegades s'ha cregut, que un déu arribés a encarnar en la seva mateixa persona, ja no necessitaria apel·lar a éssers més alts. Ell, el mateix salvatge, posseeix en si mateix tots els poders necessaris per augmentar el seu propi benestar i el del seu proïsme.
Aquest és un mecanisme mitjançant el qual vam arribar a assolir la idea de l'home-déu. Però n'hi ha un altre. Al costat d'aquest concepte d'un món impregnat de forces espirituals, l'home salvatge en posseeix un altre de diferent i probablement de més antic, en el qual poden arribar a trobar-se els rudiments de la idea moderna de llei natural, és a dir la visió de la naturalesa com una sèrie d'esdeveniments que ocorren en ordre invariable i sense intervenció d'agents personals. El germen del qual parlem es relaciona amb aquesta "màgia simpatètica", com podria anomenar-se, que juga un paper important en la majoria dels sistemes de superstició. En la societat primitiva el rei sol ser bruixot, a més de sacerdot; a més, sovint sembla haver obtingut el seu poder en virtut de la seva suposada habilitat per a la màgia, blanca o negra. Per això, i per mirar de comprendre l'evolució de la majestat i del caràcter sagrat que d'ordinari atorgava el càrrec als ulls dels pobles bàrbars o salvatges, és essencial familiaritzar-se amb els principis de la màgia i tenir alguna idea de l'ascendent extraordinari que aquest antic sistema de superstició ha tingut i té en la ment humana en tots els països i en tots els temps. Amb aquesta finalitat, analitzarem el tema amb un cert deteniment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada